Al BOE del dia 10 de desembre de 2013 ha estat publicada la Llei 20/2013, de 9 de desembre, de garantia de la unitat de mercat.

 

I.              Introducció.

 

El mercat al que es refereix la llei no és el mercat comunitari, sinó el mercat espanyol i l’objectiu d’aquesta nova disposició és evitar “las distorsiones que puedan derivarse de nuestra organización administrativa territorial” (Exposició de Motius) no tan sols en benefici de la prestació de serveis, tots, incloent els que no van quedar afectats per la Directiva comunitària de serveis, sinó també per a la circulació de productes.

La llei aposta per rebaixar les exigències d’accés a l’activitat econòmica i per promoure procediments àgils i simplificats, tant per facilitar aquest accés, com per a la denúncia de pràctiques contraries a la unitat de mercat, amb la intenció de facilitar l’activitat econòmica en el conjunt de l’Estat espanyol.

Així mateix, aquesta llei té com a objectiu incrementar la coordinació i cooperació entre Administracions territorials i ho fa reforçant no les Conferències sectorials sinó les funcions del Ministeri d’Hisenda i Administracions Públiques, pel qual haurà de passar qualsevol qüestió relacionada amb possibles vulneracions a la unitat de mercat. Concretament aquestes qüestions seran analitzades per un òrgan de nova creació, el Consell per a la Unitat de Mercat, sota el mandant del qual es crearà i gestionarà una base de dades comú que haurà d’integrar la informació que consti en els diferents registres (estatals, autonòmics i locals) referents als operadors econòmics, establiments i instal·lacions.

 

II.            Novetats en matèria d’accés a la prestació de serveis i comercialització de productes.

 

Per a facilitar l’accés a la prestació de serveis i la comercialització de productes, destaquen les següents previsions legals:

1)    L’exigència que la imposició de límits a l’accés a una activitat econòmica, això és, l’exigència d’autoritzacions, declaracions responsables o comunicacions, es justifiqui per alguna raó imperiosa d’interès general, sigui proporcionada i es decideixi per la que tingui el caràcter menys restrictiu o distorsionador per a l’activitat econòmica.

S’entén per raó imperiosa d’interès general la fonamentada en motius d’ordre públic; seguretat pública; protecció civil; salut pública; protecció dels drets, seguretat i salut dels consumidors, destinataris de serveis i dels treballadors; exigències de la bona fe en les transaccions comercials; lluita contra el frau; protecció del medi ambient i entorn urbà; sanitat animal; propietat intel·lectual e industrial; conservació del patrimoni històric i artístic nacional i objectius de política social i cultural.

En relació a la necessitat i proporcionalitat, la llei relaciona els motius que justifiquen el fet d’exigir autorització, sempre subsidiària a la declaració responsable i a la comunicació.

• o   als operadors econòmics, per raons d’ordre públic, seguretat pública, salut pública o protecció al medi ambient o per manca de recursos naturals, utilització del domini públic, impediments tècnics o existència de serveis subjectes a tarifes regulades;
• o   a les instal·lacions o infraestructures físiques, quan sigui susceptible de generar danys al medi ambient i a l’entorn urbà, la seguretat o la salut públiques i el patrimoni artístic;
• o   quan així ho exigeixi la normativa de la Unió Europea o tractats i convenis internacionals.

 

2)    La vigència del principi d’eficàcia en tot el territori nacional, pel qual qualsevol operador legalment establert en algun lloc del territori espanyol podrà prestar el servei a la resta del territori sense haver de respectar els requisits eventualment imposats per l’autoritat del lloc de destinació, i pel qual qualsevol producte legalment produït a l’empara de la normativa d’un lloc del territori espanyol podrà ser comercialitzat a la resta del territori sense haver de respectar els requisits eventualment imposats per l’autoritat del lloc de destinació. I això fins i tot en els supòsits en els quals la normativa del lloc d’origen no exigeixi requisit, control, qualificació o garantia alguna (art. 19.3 in fine).

A tal efecte, tindran vigència a tot el territori espanyol, sense que es pugui exigir a l’operador econòmic nous requisits o tràmits

–       les autoritzacions, llicències, habilitacions i qualificacions professionals obtingudes d’una autoritat competent per a l’accés o l’exercici d’una activitat, per a la producció o la posada al mercat d’un bé, producte o servei.

–       les declaracions responsables i comunicacions presentades davant una autoritat competent per a l’accés o l’exercici d’una activitat econòmica.

–       les inscripcions en registres que siguin necessàries per a l’accés o exercici d’una activitat econòmica.

–       qualssevol altres requisits normativament establerts que permetin accedir a una activitat econòmica o exercir-la.

 

III.           Mecanismes de protecció dels operadors econòmics

 

En relació a les novetats legislatives relatives als mecanismes de protecció dels operadors econòmics, equivalent a la regulació de les denuncies de pràctiques contraries a la unitat de mercat, la Llei 20/2013 crea una nova reclamació administrativa, alternativa als recursos administratius o jurisdiccionals regulats fins a dia d’avui, la finalitat de la qual és exclusivament denunciar vulneracions a la llibertat d’establiment o circulació. Així mateix, i mitjançant una modificació de la Llei 29/1998, de 13 de juny, Reguladora de la Jurisdicció Contenciosa Administrativa, introdueix un nou procediment contenciós administratiu “per a la garantia de la unitat de mercat”.

En relació a la reclamació, aquesta pot ser presentada tant pels operadors econòmics, com per les seves organitzacions representatives, incloses les Càmeres Oficials de Comerç i les associacions professionals, i l’òrgan responsable de la seva tramitació és la Secretaria del Consell per a la Unitat de Mercat. L’òrgan resolutori serà l’autoritat competent (es considera autoritat competent aquella que hagi adoptat la disposició de caràcter general o l’actuació que posi fi a la via administrativa, o aquella que, en el seu cas, hagués conegut del recurs administratiu “ordinari”).

Un cop presentada la reclamació davant la Secretaria del Consell, i després d’un primer tràmit d’admissió, aquesta haurà de remetre la reclamació als denominats punt de contacte, que són la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència, el departament ministerial afectat i a la autoritat que designi cada Comunitat Autònoma. A la vista de les aportacions fetes pels punts de contacte, la Secretaria emet un informe de valoració, que haurà de ser tingut en compte per l’autoritat competent a l’hora de resoldre. Un cop dictada la resolució, torna a ser la Secretaria, com a òrgan encarregat de la tramitació, la responsable de la seva notificació als interessats. Davant l’absència de resolució, s’entén que el silenci administratiu és negatiu.

Si la resolució fos desfavorable a les pretensions de qui reclama, aquest pot presentar una petició davant la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència i aquest òrgan, si ho considera oportú, pot interposar un recurs contenciós administratiu en substitució del reclamant originari. La Llei atribueix a la Comissió la possibilitat d’interposar aquest recurs judicial també d’ofici.

Potser és en la regulació d’aquest nou procediment judicial per a la garantia de unitat de mercat on s’aprecia més clarament la voluntat del legislador de prioritzar la resolució d’aquest tipus de conflictes en detriment de la resta de qüestions subjectes a la jurisdicció contenciosa administrativa.

D’aquesta manera s’ha dissenyat un procediment molt àgil, amb uns terminis molt curts amb relació als previstos en els recursos contenciosos administratius “ordinaris” (5 dies per a la remissió de l’expedient administratiu, 10 dies per a la formulació de la demanda, 1 dia per a decidir sobre el rebut de la prova, dictat de sentència en el termini de 5 dies un cop declarades concloses les actuacions) i a la tramitació de la qual se li reconeix explícitament el caràcter de preferent. Així mateix, per als supòsits en els que no càpiga ulterior recurs, es preveu que l’òrgan jurisdiccional pugui dictar sentència “de viva veu” davant les parts. Per últim, destaca la regulació efectuada de les mesures cautelars. La nova regulació contempla que, davant la petició de suspensió de la executivitat de l’acte impugnat, aquesta es considerarà atorgada automàticament amb l’admissió a tràmit del recurs i sense necessitat de prestació de fiança. Només un cop transcorregut el termini de tres mesos des de l’adopció de l’acord, l’Administració l’actuació de la qual hagi estat recorreguda, podrà sol·licitar l’aixecament d’aquesta mesura cautelar, i per justificar tal petició haurà d’acreditar que l’aixecament de tal mesura causa una pertorbació greu dels interessos generals o de tercers.

 

IV.          Entrada en vigor

L’entrada en vigor d’aquesta nova Llei es fixa per al dia següent a la seva publicació en el BOE, això és, per al dia 11 de desembre de 2013, excepte, entre d’altres, la reclamació administrativa davant eventuals vulneracions del principi d’unitat de mercat en serveis exclosos de l’àmbit d’aplicació de la normativa estat de transposició de la Directiva de serveis comunitària. En aquest cas, l’entrada en vigor es fixa per al dia 11 de març de 2014.

 

V.            Vulneració final

 

Com a valoració final podem afirmar que pocs cops s’ha vist en l’ordenament jurídic espanyol una norma amb aquesta ideologia liberal en l’exercici de l’activitat econòmica degut a què va més enllà de la normativa comunitària de serveis. Al mateix temps, poques vegades s’ha vist en l’ordenament jurídic espanyol una norma amb aquesta voluntat de centralització en l’exercici del poder públic territorial, degut a què configura l’Administració General de l’Estat, concretament el Ministeri d’Hisenda i Administracions Públiques, com a administració catalitzadora de totes aquelles qüestions relacionades amb la unitat de mercat.