El Tribunal Superior de Justícia de la Unió Europea, a la seva sentència de 19 de desembre de 2013 (C-279/12), analitza el concepte d’autoritat pública contingut a l’article 2.2 de la Directiva 2003/4/CE, relativa a l’accés públic a la informació ambiental. Aquest anàlisi li permet definir el contingut de l’obligació que recau sobre les companyies d’aigües, i a totes aquelles altres empreses prestadores d’un servei públic en l’àmbit mediambiental, davant de peticions efectuades per particulars d’informació relacionada amb el medi ambient.

L’apartat 2 del precepte objecte d’anàlisi inclou dintre el concepte d’autoritats públiques que han de garantir el dret a l’accés a la informació mediambiental, les següents (apartats a, b i c) :

a) El Govern o qualsevol altra Administració pública, inclosos els òrgans consultius.

b) Les persones (físiques o jurídiques) que, en virtut del Dret intern, exerceixin funcions administratives públiques, en particular activitats i serveis relacionats amb el medi ambient.

c) Qualsevol persona que assumeixi responsabilitats o funcions públiques o presti serveis públics relacionats amb el medi ambient sota l’autoritat d’una entitat o d’una persona compresa dins les categories de les lletres a) o b).

Pel què fa a les persones relacionades a l’apartat b), el Tribunal estableix que per determinar si entitats com les companyies d’aigua poden ser incloses en aquest apartat, cal apreciar si disposen, en virtut del dret nacional que els és aplicable, de potestats exorbitants a respecte a les regles aplicables en les relacions entre persones de Dret Privat. En canvi, per determinar si s’inclouen dintre l’apartat c), el Tribunal interpreta el concepte de control i entén que aquest existeix pel simple fet que aquestes companyies no disposen d’autonomia real sobre la manera de prestar aquests serveis atès que una autoritat pública de les de l’article 2 punt 2 lletres a) i b) pot influir de forma decisiva en l’acció d’aquestes empreses en l’àmbit del medi ambient. D’aquesta manera, doncs, les persones que presten serveis públics sí que queden incloses en el concepte d’autoritat pública de la Directiva 2003/4/CE, ja sigui a l’apartat b) o a l’apartat c).

Pel què fa a la darrera qüestió plantejada, la relativa al límit de la informació ambiental, el Tribunal afirma que, mentre que les entitats públiques incloses a l’apartat b) estan obligades a posar a disposició de qualsevol sol·licitant la informació que estigui sota el seu poder o sota el poder d’altres entitats que actuïn en el seu nom; les entitats de l’apartat c) que han de ser considerades com a autoritats públiques, només estan obligades a comunicar la informació que estigui en el seu poder sempre i quan tingui relació amb la prestació de serveis públics en l’àmbit del medi ambient.