(STS Secc. 5ª 30/09/2013)

L’any 2003 es va dictar el Reial Decret 606/2003, de modificació del Reial Decret 849/1986, d’11 d’abril, pel qual s’aprova el Reglament del Domini Públic Hidràulic (RDPH). Amb aquesta modificació es van desenvolupar a nivell reglamentari, bàsicament, les noves prescripcions legals derivades de la transposició de la Directiva Marc de l’Aigua.

La disposició transitòria segona del RD 606/2003 atorgava a l’Administració un termini de dos anys per adaptar les autoritzacions d’abocament dictades amb anterioritat al nou règim jurídic. En aquests procediments de revisió l’Administració havia d’adaptar les autoritzacions d’abocaments a les normes de qualitat ambiental del medi receptor i havia d’incloure en el títol l’origen de les aigües residuals, la localització geogràfica del punt de l’abocament i el cabal abocat, entre altres.

No obstant això, algunes Administracions van aprofitar aquesta obligació per realitzar una revisió d’aquestes autoritzacions que anava més enllà del requeriment legal, per exemple, modificant qüestions tècniques relacionades amb la gestió de l’aigua i els abocaments, qüestions ja previstes en la normativa anterior i que en el moment d’atorgar l’autorització no havien estat tingudes en compte.

Davant aquesta situació, el Tribunal Suprem, des de l’any 2012 i fins a dia d’avui, amb la sentència ara comentada, s’ha pronunciat sobre la improcedència d’aquesta actuació administrativa, tot qualificant-la com a “una suerte de revisión completa y global desvinculada de los contornos que marca la indicada disposición transitoria segunda, apartado 1, del RD 606/2003, y desbordando, por tanto, los límites que impone la mentada norma reglamentaria”.

D’aquesta manera, la finalitat que persegueix el procediment administratiu actua com a límit ineludible de l’activitat administrativa.