Gairebé cada setmana es publica un nou document oficial relatiu a la transformació energètica. Majoritàriament són “estratègies”, “fulls de ruta” o “plans” que fixen objectius orientatius, de discutible caràcter obligatori. Però també hi ha textos que arriben al Butlletí Oficial de l’Estat i tenen valor normatiu. Entre aquests, val la pena aturar-se en el Reial decret llei 29/2021, de 21 de desembre, pel qual s’adopten mesures urgents en l’àmbit energètic per al foment de la mobilitat elèctrica, l’autoconsum i el desplegament d’energies renovables (BOE de 22 de desembre de 2021).

Es tracta d’una norma amb rang de Llei que inclou mesures per al compliment dels objectius fixats al “Marc estratègic d’energia i clima”, marc recolzat en els tres pilars de la Llei de Canvi Climàtic i Transició Energètica, el Pla Nacional Integrat d’Energia i Clima (PNIEC) 2021-2030 i l’Estratègia de Transició Justa.

De forma més específica, el Reial decret llei té l’objectiu de facilitar la implementació del “Projecte Estratègic per a la Recuperació i Transformació Econòmica (PERTE) d’Energies Renovables, Hidrogen Renovable i Emmagatzematge”, aprovat pel Consell de Ministres de 14 de desembre de 2021¹.

Les mesures adoptades són de caràcter divers i abasten el foment del desplegament de la infraestructura de recàrrega, el reforç de l’impuls a l’autoconsum, la reducció dels costos de la factura final elèctrica i de gas natural (inclosa la pròrroga de la suspensió de l’IVPEE ), així com l’eliminació de barreres administratives que impedeixen o dificulten un desplegament accelerat de la mobilitat elèctrica, l’autoconsum o les energies renovables innovadores.

Les barreres administratives que s’aixequen fan referència a la instal·lació d’instal·lacions de recàrrega. És a dir, pel que fa a noves centrals de producció no s’eliminen barreres ni es simplifiquen procediments, sinó que, simplement, se’n pren nota i s’admet l’allargament o el retard dels temps de resposta de l’Administració a les propostes d’inversors privats. Aquest contingut té a veure amb els permisos d’accés i connexió i en concret amb les regles aprovades el juny de 2020 (és a dir, fa any i mig) pel Reial Decret-llei 23/2020 de reactivació econòmica per agilitzar l’entrada al mercat de noves instal·lacions de renovables, que ara es modifiquen.

Per evitar que els permisos d’accés i connexió a la xarxa, convertits en un recurs escàs, fossin objecte d’especulació, en l’esperada regulació del 2020 es va preveure que aquests permisos caducarien, si no s’aconseguien una sèrie de fites administratives en els terminis que s’establien. Entre aquestes fites hi havia, com sembla lògic, actuacions dependents del promotor (presentar les sol·licituds per a l’obtenció de les autoritzacions d’energia: la prèvia, la de construcció i la d’explotació definitiva) i altres alienes a la seva diligència, com l’obtenció d’una declaració d’impacte ambiental favorable del projecte.

El Reial Decret-Llei 23/2020 era implacable: preveia la caducitat del permís d’accés i connexió tant per a retards imputables al promotor com per demores atribuïbles a la mateixa Administració. L’única diferència era que, en aquest darrer cas, el promotor no perdria la fiança econòmica presentada (40 €/kW instal·lat).

En energies renovables, establir règims de caducitat ha estat freqüent per protegir les iniciatives o projectes que presenten abans o els projectes més madurs. No obstant, és habitual que, per errors reguladors, acabin presentant problemes (tenim, per exemple, l’antecedent de la inscripció al registre de preassignació). En el cas que comentem, qualsevol coneixedor del funcionament de l’Administració podia preveure que moltes de les declaracions d’impacte ambiental (que són de competència autonòmica o estatal quan la potència a instal·lar sigui igual o superior a 50 MW) no estarien llestes en els terminis previstos (18 mesos).

Ara l’Exposició de Motius del Reial Decret-llei 29/2021 reconeix que ha estat impossible tenir publicades les declaracions d’impacte ambiental, ja que l’Administració s’ha vist desbordada per l’elevat nombre de projectes presentats. Les dades en què es recolza són expressives i constaten que actualment hi ha projectes per prop de 150 GW amb permís d’accés i connexió concedit (sumant els de tramitació estatal i autonòmica), mentre que el Pla Nacional Integrat d’Energia i Clima 2021-2030 recull un increment al voltant de 35 GW de potència fins a l’any 2025 i proper als 60 GW per a l’any 2030.

La solució de la disposició final tercera Reial Decret-llei 29/2021 és una fugida cap endavant: consisteix a estendre per un termini addicional de nou mesos les dates previstes al Reial Decret-llei 23/2020, de 23 de juny, per als fites intermèdies relatives a la declaració d’impacte ambiental i les autoritzacions administratives prèvia i de construcció, sense afectar el termini total de cinc anys per a la fita final d’obtenció de la autorització administrativa d’explotació.

A més, per alliberar capacitat d’accés a la xarxa, el Reial Decret-llei també ofereix als titulars i sol·licitants dels permisos d’accés i, si escau, connexió, la possibilitat de renunciar als mateixos en el termini d’1 mes, sense pèrdua de la garantia econòmica presentada.

No sabem fins a quin punt el nou Reial Decret-llei servirà per evitar l’especulació amb els permisos d’accés. Però hi ha dues qüestions que pot advertir qualsevol: que manifesta que el caos regulatori i la manca de seguretat jurídica segueixen sent característics del nostre sector elèctric i, sobretot, que no es correspon amb una agilització de tràmits burocràtics. Tràmits molt rellevants ja que hi fan valer els seus drets o interessos tercers afectats pel projecte o ONG ambientals i es verifica que l’afectació al territori o al medi ambient és compatible amb els estàndards de protecció.

La transició energètica requereix molts i difícils equilibris. I estem assistint a un fort contrast entre el voluntarisme dels inflats documents estratègics que publica el Ministeri i la realitat de la pràctica administrativa que mostren les normes jurídiques. L’agilització dels tràmits i l’eliminació de barreres administratives només té un camí: augmentar els mitjans personals i materials de les Administracions cridades a fixar els condicionats ambientals i millorar els procediments. La Directiva 2018/2001 relativa al foment de l’ús d’energia procedent de fonts renovables (art. 16), exigeix una unificació o coordinació de procediments i, al meu parer, veta que uns siguin “fites” per als altres al imposar que existeixi una finestreta única, sense amenaces de caducitat dependents d’actuacions alienes al promotor i que poden generar discriminacions en funció de l’eficàcia relativa de cada autonomia.

La transició energètica serà una entelèquia sense que hi hagi abans una transició cap a una bona Administració. Postulem, doncs, un avanç cap a més eficàcia i menys estratègies!