La sentència té com a origen el recurs d’incompliment suscitat com a conseqüència de la incompleta i incorrecta transposició, per part del Regne d’Espanya, de la Directiva 2000/60/CE del Parlament Europeu i del Consell, de 23 d’octubre de 2000, per la qual s’estableix un marc comunitari d’actuació a l’àmbit de la política d’aigües (DMA).

La Comissió Europea (en tant que part demandant) va posar de manifest una defectuosa transposició de determinats aspectes de la Directiva 2000/60/CE, en considerar que el desenvolupament intern a Espanya (part demandada) de les disposicions comunitàries assenyalades no inclou, dins del seu àmbit d’aplicació, certes garanties relatives al règim de protecció i al control de les aigües. El Regne d’Espanya va acceptar les objeccions formulades i va dictar l’Ordre ARM/1195/2011 que modifica la Instrucció de Planificació Hidrològica (Ordre ARM/2656/2008, de 10 de setembre, que aprova la IPH). Aquesta Ordre era d’aplicació imperativa únicament per les conques intercomunitàries.

Per la Comissió Europea, aquesta actuació era insuficient perquè, amb ella, no quedava assegurada l’aplicació obligatòria de la DMA en tot el territori i, en conseqüència, va interposar el recurs per incompliment. L’Estat es va defensar recolzant-se en la “clàusula de supletorietat” de l’article 149.3 de la Constitució espanyola, segons la qual, calia entendre que l’Ordre ARM/1195/2011 s’havia d’aplicar supletòriament a les conques internes o intracomunitàries en el cas que la Comunitat Autònoma no hagués exercit la seva competència legislativa en aquesta matèria. Igualment, durant el procés judicial, va justificar la correcta transposició que s’havia dut a terme a Catalunya.  

Després d’analitzar les al·legacions de les parts, com s’ha indicat, el Tribunal de Justícia condemna a l’Estat espanyol per l’incompliment de les obligacions que l’incumbeixen en virtut de la Directiva 2000/60/CE.

Concretament, resol que la forma i mitjans escollits per a traslladar a l’ordenament intern les prescripcions en matèria de conques hidrogràfiques intracomunitàries són inadequats i insuficients per aconseguir els objectius establerts per la mateixa i, en el cas concret de Catalunya, s’ha realitzat de manera parcial i tardana. A més, rebutja que la clàusula supletòria citada pel Regne d’Espanya per a acreditar el seu compliment sigui efectiva per a aconseguir els objectius fixats per l’ordenament comunitari.

Per a fonamentar la seva decisió recorda una doctrina consolidada del propi Tribunal mitjançant la qual es posa de relleu, de manera taxativa, que “las disposiciones de una directiva deben ejecutarse con indiscutible fuerza imperativa, con la especificidad, precisión y claridad necesarias para cumplir la exigencia de seguridad jurídica”. Respecte la clàusula supletòria destaca que no és suficient per a transposar directives.

En resum, l’anterior evidencia una rígida interpretació del dret comunitari que no dóna lloc a regulacions poc precises; la transposició de directives ha de ser impecable, sigui quina sigui la tècnica utilitzada.