Menéndez & Asociados en el top 5 de despachos de abogados especialistas en Medio Ambiente de España según Cinco Días.
Els procediments administratius s’enfronten a un inexorable rellotge de sorra també conegut com a caducitat. Això és necessari perquè, d’una altra manera, els interessats que es relacionen amb l’Administració es veurien abocats a una situació de dependència i inseguretat en la qual no existiria cap manera de saber quan s’obtindrà una resposta de l’ens públic. Una incertesa que no tindrà cabuda amb la notificació electrònica.
En altres paraules, els expedients administratius han de tramitar-se i notificar la seva resolució abans del termini marcat, ja que en cas contrari es produeix la seva caducitat. A l’empara de l’article 40.4 de la Llei de Procediment Administratiu Comú (LPAC), a efectes de computar el termini de caducitat la notificació s’entendrà realitzada amb el mer intent, sempre que estigui degudament acreditat. No és necessari, per tant, que l’Administració rebi la devolució de l’enviament per no haver-se aconseguit practicar la notificació.
Però no podem detenir-nos aquí, els temps canvien i l’Administració no pot donar l’esquena a les noves formes de comunicació que sorgeixen amb els avenços tecnològics. El quid de la qüestió està a saber què succeeix amb les notificacions electròniques, recollides a l’article 43 LPAC.
Doncs bé, el Tribunal Suprem, a la seva recent sentència de 10 de novembre de 2021 (RC 4886/2020), ens resol el dubte indicant que “l’obligació de l’Administració de notificar dins del termini màxim de durada del procediment s’entendrà complerta amb la posada a disposició de la notificació a la seu electrònica de l’Administració o Organisme actuant o a l’adreça electrònica habilitada única.”
En conclusió, aquesta sentència és especialment interessant per a entendre la diferència entre les notificacions en paper en el domicili de l’interessat (per a les que s’exigeix un doble intent de notificació en hores diferents en el cas que en el primer intent ningú es fes càrrec de la notificació); i les notificacions electròniques, on òbviament no existeix aquesta problemàtica. El que fa el Tribunal Suprem per a aquest últim supòsit és aplicar el règim de l’article 43.3 LPAC, que entén complerta l’obligació de notificar “amb la posada a disposició de la notificació a la seu electrònica de l’Administració o Organisme actuant o a l’adreça electrònica habilitada única”. En essència, una altra manera més perquè l’Administració pugui vèncer el seu particular rellotge de sorra.
Per a més contingut de qualitat, dona una ullada al nostre Blog.