Recorrent el present i el futur de les estratègies marines

1. L’economia blava i la Directiva marc sobre l’estratègia marina

No sabem si quan Gunter Pauli va definir per primera vegada el terme “economia blava” l’any 2010[1] realment s’esperava revolucionar el discurs sobre la política socioeconòmica i ambiental marina de països i organismes internacionals d’arreu del món. En virtut d’aquesta economia blava, proposava imitar el comportament dels ecosistemes naturals del medi marí perquè servissin de plataforma i impuls del creixement econòmic sostenible de sectors i activitats vinculats amb (i dependents de) costes, mars i oceans. 

D’entre tots els seguidors d’aquesta doctrina, la Unió Europea (UE) definitivament ha vist en l’economia blava una oportunitat excepcional. Amb la zona marítima col·lectiva més extensa del món (25 milions de km² de zona econòmica exclusiva, 70.000 km de costa i un 40% de la població que habita a menys de 50 km del mar[2]) i una voluntat aparentment irrefrenable de ser el referent en governança mediambiental, des de 2012 la UE[3] ha erigit la seva política marina sobre el discurs de l’economia blava.

Però quan parlem d’economia blava no ho fem d’una matèria menor. Comprèn activitats de tota mena, des d’algunes ben establertes i tradicionals, com ho són la pesca, el transport marítim o el turisme; però també activitats revolucionàries tecnològicament, com ho són l’aqüicultura, l’eòlica marina, l’explotació minera de l’aigua del mar o la biotecnologia marina. No és fins que fem una ullada a les xifres, per això, que ens adonem de la magnitud de l’economia blava europea[4]: aporta un valor afegit brut de 250.000 milions d’euros l’any, i dona ocupació directa a unes 5 milions de persones.

En aquest context, la UE ha vist en la Directiva marc sobre l’estratègia marina[5] (en endavant, DMEM), encarregada de “proporcionar el pilar mediambiental per a la futura política marítima de la Unió”[6], un instrument jurídic essencial per al desenvolupament de l’economia blava a Europa. I és que l’economia blava està estretament lligada amb l’abundància ecològica del mar, de tal manera que, directament o indirectament, troba en la riquesa de la biodiversitat marina i en el bon funcionament dels processos naturals del mar el seu motor de creixement[7].

Així les coses, la DMEM persegueix garantir que la pressió conjunta de les activitats humanes es mantingui dintre d’uns nivells compatibles amb la capacitat d’adaptació dels ecosistemes, a través de l’elaboració periòdica d’estratègies marines per part de cada Estat membre amb accés directe a mars i oceans.

2. Les estratègies marines

A Espanya, és la Llei 41/2010, de 29 de desembre, de protecció del medi marí, qui incorpora la DMEM i regula la creació de les estratègies marines. I és el Ministeri per a la Transició Ecològica i el Repte Demogràfic (MITERD) qui ha d’elaborar i actualitzar cada 6 anys una estratègia marina enfocada a cada regió o demarcació marina espanyola[8].

Concretament, les estratègies marines són confeccionades a través d’un procediment comprès de 5 fases complementàries entre sí, on hi queda reflectida la seva naturalesa:

1. En primera instància, el MITERD realitza una avaluació del medi marí i de les pressions antropogèniques, en la que queda plasmat l’estat de cada indicador ecològic, anomenats descriptors. Amb un total d’11 descriptors, cada un s’enfoca en un vector ambiental (p.ex. biodiversitat o xarxes tròfiques) o una pressió humana sobre el medi marí (p.ex. espècies invasores o les deixalles marines).
2. A partir de les dades recollides a les avaluacions del medi marí, la segona etapa consisteix en definir el “bon estat ambiental” de cada descriptor. El bon estat ambiental (BEA), normalment a través de valors llindar[9], representa l’horitzó final de les estratègies marines, i és la mètrica a partir de la qual s’avalua l’eficàcia de les estratègies. Es tracta d’un indicador fonamental, l’assoliment del qual es traduiria en uns ecosistemes marins resistents a les pressions humanes, que poden recuperar-se i desenvolupar-se de manera equilibrada.
3. Determinat el BEA pel que treballa l’estratègia i a partir de la informació de que disposa el MITERD sobre l’estat del medi marí, aquest fixa uns objectius intermedis i més específics amb la finalitat última d'apropar els descriptors del seu estat actual al seu BEA.
4. D’acord amb es objectius plantejats, el MITERD aprova a continuació una sèrie d’estratègies de seguiment i programes de seguiment amb els que monitoritzarà permanentment l’estat del medi ambient marí, l’evolució de cada descriptor i també dels objectius ambientals.
5. Per últim, seguint criteris de cost-eficàcia, i a la llum de totes les fases anteriors, s’aprova un programa de mesures en el queden recollides les actuacions que duran a terme les diferents Administracions per tal d’assolir els objectius ambientals.

A la pràctica, aquestes mesures es tradueixen en normes aplicables a les activitats amb incidència sobre el medi marí, restriccions geogràfiques o temporals dels usos del medi marí, la creació de zones espacials de protecció, estratègies i plans de recuperació i conservació d’espècies amenaçades i hàbitats marins...[10]

Aprovades les estratègies marines, defineixen el marc al qual han d’ajustar-se necessàriament les polítiques i les actuacions públiques amb incidència sobre el medi marí, de manera que amb la seva entrada en vigor són exigibles jurídicament. Així les coses, els particulars tenen el dret d’impugnar tot acte administratiu que contravingui les estratègies marines i, així mateix, la pròpia inactivitat de l’Administració.

En aquet sentit, l’autorització de qualsevol activitat que impliqui l’execució d’obres o instal·lacions a les aigües marines, el depòsit de materials sobre el fons marí o abocaments en el medi marí, haurà de comptar amb un informe favorable de compatibilitat amb les estratègies marines[11]. En tot cas, les autoritzacions pertinents que no disposin d’aquest informe no tindran validesa jurídica.

3. Les deficiències de les estratègies marines

Tot i el potencial de la DMEM i la seva regulació avantguardista[12], a la pràctica l’aplicació de les estratègies marines ha presentat problemes i deficiències no menys importants.

Per començar, la Directiva Marc fixava l’objectiu d’aconseguir i mantenir el BEA (bon estat ambiental) del medi marí europeu a més tardar l’any 2020. Es tracta d’un objectiu de caràcter vinculant per a tots els Estats membres encara a dia d’avui, no diferent, per exemple, dels objectius de reducció d’emissions de gasos d’efecte hivernacle de les normes en matèria de canvi climàtic.

Efectivament, el termini ha sigut incomplerta pels Estats europeus. Circumstància que la mateixa Comissió Europea ha reconegut en una recent avaluació de les estratègies marines, on confessa que la data límit de 2020 va ser el resultat d’un “compromís polític massa ambiciós” i que la millora de l’estat ambiental de mars i oceans podria trigar dècades[13].

Però no s’acaba aquí, perquè dos cicles d’estratègies marines després (2012-2018 i 2018-2024[14]) i passats 5 anys des de la data límit esmentada, l’estat ambiental del medi marí a Europa ha patit un estancament o, en alguns descriptors, una regressió encara major.

En aquest sentit, l’Informe de Qualitat del Mediterrani realitzat en el marc del Pla d’Acció per al Mediterrani del Conveni de Barcelona[15], reflecteix com la Mar Mediterrània continua subjecta a unes pressions severes. Destaquem, per exemple, la sobreexplotació dels recursos pesquers, que tot i haver mostrat una millora, la pressió continua sent superior al doble del que es considera sostenible; o les deixalles al medi marí i la concentració de microplàstics, que presenten uns nivells mai vistos; o les poblacions d’espècies al·lòctones, que mantenen una tendència a l’alça des dels anys 90. 

Pel que fa a l’Oceà Atlàntic, l’Informe de l’Estat de Qualitat elaborat en el sí de la Convenció OSPAR afirma que la qualitat mediambiental del nord-est atlàntic ha mostrat poques millores a data de 2023. La concentració de substàncies tòxiques ha disminuït o la contaminació per hidrocarburs s’ha reduït, però a part d’aquests avenços puntuals la tendència és de degradació general, en especial pel que fa a la biodiversitat.

I, per la seva banda, el mar Negre es troba en un situació límit, amb unes concentracions de contaminants químics de fins a vuit vegades superiors a les del mar Mediterrani o amb la taxa de plàstics d’un sol més alta d’Europa (652 residus per cada 100 m)[16].

En definitiva, la implementació de les estratègies marines no ha demostrat ser prou eficaç a l’hora de posar un aturador a la degradació ambiental marina fins a dia d’avui.

La mateixa Comissió Europea comparteix aquesta perspectiva en la seva avaluació del segon cicle d’estratègies marines[17] i de l’impacte de la DMEM[18]. Reconeix, en aquesta avaluació, que els programes de mesures aprovats dels diferents Estats no han resultat ser prou eficaços. Segons la Comissió, la infradotació de recursos, la manca de concreció de les obligacions de la DMEM, una informació sobre el medi marí insuficient per mantenir un grau de seguiment adequat, o la disparitat de metodologies entre Estats membres; són les principals causes que han frustrat la implementació dels programes de mesures sobre el terreny.

4. El futur de les estratègies marines.

Davant d’aquest escenari tan poc encoratjador, l’executiu europeu proposa augmentar el nivell d’ambició de les estratègies marines, a través de programes de mesures més sòlids, basats en mesures quantitatives que en permetin el seguiment i actuacions més intenses que permetin reduir efectivament les pressions sobre el medi marí (zones de baix nivell subaquàtic, reducció de la contaminació per nutrients, química i deixalles marines, la creació de noves zones marines protegides, intensificar la pesca sostenible, etc.).

En especial, la Comissió ha manifestat els seus esforços renovats en el marc de la conferència per als oceans feta a Niça aquest 2025, on ha emès la comunicació titulada “El Pacte Europeu per l’Oceà”[19]. Entre una allau de propostes d’impuls a l’economia blava, la Comissió es compromet a aconseguir definitivament una aplicació efectiva de les estratègies marines mitjançant una revisió de la DMEM i una simplificació de les càrregues administratives per als Estats membres.

Dit això, la situació es revesteix d’un cert grau d’incertesa. La realitat és que encara que ens trobem en un estadi primerenc d’aquesta normativa (tot just s’està desenvolupant el tercer cicle d’estratègies marines) i era d’esperar, per tant, que les estratègies creixin en força i influència sobre la política marina i el Dret a Europa.

Tot i així, envolta el futur de les estratègies marines, i del Dret i política ambiental en general, una inseguretat creixent. El món, ficat en una situació de permanent ansietat i desconfiança, està centrat en altres fronts sovint en detriment de la protecció mediambiental.

Així doncs, ens quedarà per veure com materialitza la Comissió la seva renovada visió d’economia blava i com evoluciona el tercer cicle d’estratègies marines d’enguany, per poder valorar definitivament què ens depara exactament el futur de la regulació marina ambiental europea.