Residus industrials: improcedència de la taxa municipal de recollida de residus. Una correcta interpretació de l’article 54 del TRLR
Recentment, el Jutjat del Contenciós Administratiu núm. 2 de Tarragona ens ha notificat una Sentència (la núm. 302/2025), que pot resultar ser important per moltes indústries que gestionen els seus residus de manera privada: quan el productor de residus opta per lliurar-los a un gestor autoritzat no pot ser obligat a pagar la taxa municipal de recollida de residus.
La gestió dels residus generats per activitats industrials i comercials ha estat, tradicionalment, una font recurrent de conflicte entre empreses i administracions locals. En particular, resultava habitual que els ajuntaments giressin de manera sistemàtica taxes pel servei municipal de recollida d'escombraries a empreses que desenvolupen la seva activitat en el municipi, amb independència de si aquestes empreses fan o no ús efectiu d'aquest servei.
Ara bé, aquesta pràctica no és conforme a dret quan es projecta sobre empreses que, conforme a la normativa aplicable, han optat legítimament per gestionar els seus residus al marge del sistema municipal, recorrent a gestors autoritzats. En aquests supòsits, el cobrament de la taxa pot acabar operant, en la pràctica, com un veritable impost encobert, al marge dels límits legals que regeixen aquesta figura tributària.
Així s'ha declarat pels Tribunals en diverses ocasions, la qual cosa no impedeix que encara, avui dia, subsisteixin ordenances locals que donen peu a aquesta pràctica il·legal.
El marc normatiu de la gestió de residus industrials
El règim jurídic aplicable a la gestió dels residus comercials a Catalunya ve determinat, entre altres preceptes, per l'article 54 del Text Refós de la Llei Reguladora dels Residus. Aquest precepte parteix d'una idea clara: la responsabilitat principal de la gestió dels residus comercials recau sobre la persona titular de l'activitat que els genera:
“Gestió dels residus comercials
1. La persona titular d'una activitat que genera residus comercials els ha de gestionar per si mateixa, d'acord amb les obligacions pròpies de les persones productores o posseïdores de residus.
2. La persona titular de l'activitat ha de lliurar els residus que generi o posseeixi a una persona gestora autoritzada per a què se'n faci la valorització, si aquesta operació és possible, o disposició del rebuig, o bé s'ha d'acollir al sistema de recollida i gestió que l'ens local competent estableixi per a aquest tipus de residus, incloent-hi el servei de deixalleria.”
Així, l'article 54.1 estableix que el productor ha de gestionar per si mateix els residus que genera, en la seva condició de posseïdor d'aquests. Aquesta regla general es concreta, en l'apartat segon, en una doble alternativa legal: o bé es fa lliurament dels residus a un gestor autoritzat per a la seva valorització o eliminació, o bé s'adhereix al sistema de recollida i gestió que l'ens local competent estableixi per a aquest tipus de residus.
La norma, per tant, és clara. La utilització del servei municipal de recollida és de recepció voluntària. Això suposa el reconeixement exprés de la possibilitat d'optar per una gestió privada, sempre que aquesta es realitzi conforme a la normativa vigent i a través de gestors degudament autoritzats.
La delimitació entre residus municipals, comercials i industrials
A l'efecte de l'exposat, resulta necessari precisar que el règim analitzat es refereix exclusivament als residus, generats per indústries i comerços, inclosos en la categoria de residus municipals, i no als residus estrictament industrials.
L'article 3.3 del TRLR defineix els residus municipals com aquells generats en domicilis, comerços, oficines i serveis, així com els que, per la seva naturalesa o composició, puguin assimilar-se a aquests. Dins d'aquesta categoria s'inclouen els residus comercials, generats per activitats de comerç, hostaleria, oficines i serveis, així com determinats residus originats en la indústria que tinguin la consideració d'assimilables als municipals.
Per contra, els residus industrials que no siguin assimilables als municipals queden exclosos del sistema de gestió municipal i no poden qualificar-se, en cap cas, com a residus municipals.
Aquesta distinció resulta essencial, perquè només respecte dels residus comercials, o industrials assimilables, pot plantejar-se l'adhesió voluntària al sistema municipal de recollida i, si és el cas, l'anàlisi sobre la procedència de la contraprestació econòmica corresponent pel servei rebut.
El caràcter voluntari del servei municipal de recollida
L'existència d'aquesta alternativa legal resulta determinant per a qualificar jurídicament el servei municipal de recollida de residus comercials. A diferència del que succeeix amb els residus generats en domicilis, el servei públic de recollida no té, per als generats en la indústria, caràcter obligatori.
El mateix disseny normatiu exclou qualsevol presumpció d'utilització forçosa del servei municipal, en la mesura en què el productor pot complir plenament amb les seves obligacions legals mitjançant el lliurament dels residus a un gestor autoritzat. Ens trobem, per tant, davant un servei de recepció voluntària, la utilització del qual depèn d'una decisió unilateral del titular de l'activitat.
Aquesta qualificació no és merament teòrica, sinó que té conseqüències jurídiques rellevants, especialment en l'àmbit tributari.
Límits a la imposició de taxes municipals
L'article 20 del Text Refós de la Llei Reguladora de les Hisendes Locals (TRLRHL) estableix que les entitats locals podran exigir taxes per la prestació de serveis públics o la realització d'activitats administratives que afectin o beneficiïn de mode particular al subjecte passiu. Ara bé, el mateix precepte exclou expressament del fet imposable aquells serveis que no siguin de sol·licitud o recepció obligatòria o que es prestin també pel sector privat.
En el cas dels residus industrials, concorren totes dues circumstàncies. D'una banda, el servei municipal és de recepció voluntària, atès que la normativa ofereix una alternativa legal real i plenament operativa. Per un altre, la gestió d'aquests residus es duu a terme de manera ordinària per gestors autoritzats contractats pel productor.
Quan això succeeix, no es realitza el fet imposable de la taxa, la qual cosa impedeix jurídicament la seva exigència.
Taxa o preu públic: la correcta qualificació jurídica
La distinció entre taxa i preu públic adquireix aquí una rellevància central. Mentre que la taxa es vincula a serveis de recepció obligatòria, el preu públic és la figura adequada per a retribuir serveis de caràcter voluntari per a l'usuari.
D'aquesta manera, únicament en aquells supòsits en els quals l'empresa decideixi acollir-se voluntàriament al sistema de recollida i gestió establert per l'ens local podria exigir-se una contraprestació econòmica. Ara bé, aquesta contraprestació hauria d'articular-se com un preu públic i no com una taxa, respectant així la naturalesa jurídica del servei prestat.
La imposició automàtica d'una taxa, amb independència de l'ús efectiu del servei, desnaturalitza la figura tributària i vulnera els límits legals establerts per a la seva exigència.
Un criteri amb importants conseqüències pràctiques
La correcta interpretació de l'article 54 del TRLR resulta essencial per evitar pràctiques administratives que traslladen a les empreses càrregues econòmiques no emparades per la normativa vigent. Aquest criteri estableix un precedent rellevant per a qüestionar liquidacions indegudes, revisar ordenances fiscals i, si és el cas, reclamar la devolució de quantitats ingressades indegudament.
En un context en el qual les empreses compleixen amb les seves obligacions ambientals mitjançant la contractació de gestors privats, resulta especialment important diferenciar entre serveis públics de recepció obligatòria i serveis d'adhesió voluntària, evitant que les taxes municipals s'utilitzin indegudament com a instruments de finançament general dels ajuntaments al marge del seu veritable fonament jurídic.