Estat actual de la Directiva 91/271, sobre el tractament de les aigües residuals urbanes (Directiva TARU), i previsió per als sectors farmacèutic, de cosmètics i de productes d’higiene personal

La revisió de la Directiva

 

La revisió de la Directiva 91/271 sobre el tractament de les aigües residuals urbanes, duta a terme mitjançant la Directiva 2024/3019, de 27 de novembre, va estar motivada pel risc derivat de la presència, a les masses d’aigua de la UE, de microcontaminants resultants dels productes que s’introdueixen al mercat i dels residus d’aquests productes.

Un dels continguts destacats de la reforma va ser establir l’obligació dels Estats membres d’implementar un tractament quaternari a les estacions de tractament d’aigües residuals urbanes (EDAR), per eliminar aquests microcontaminants (art. 8).

La mesura es complementava a l’art. 9, sobre la base del principi “qui contamina paga”, amb un règim de responsabilitat ampliada del productor (RAP) perquè els fabricants de productes sufraguessin almenys el 80 % del total dels costos addicionals d’aquesta eliminació, identificant inicialment en exclusiva els fabricants de productes farmacèutics i de cosmètics.

Al mateix temps, es modulava aquesta responsabilitat per al cas que els productors poguessin acreditar que les substàncies contingudes en els productes que introdueixen al mercat són ràpidament biodegradables a les aigües residuals (terme que la Comissió ha d’aclarir abans del 31 de desembre de 2027) o no generen microcontaminants al final de la seva vida útil: en aquest cas, els productors quedarien exempts de la RAP, incentivant així la fabricació de productes farmacèutics i cosmètics menys contaminants.

La Directiva deixa oberta la possibilitat d’ampliar la llista de sectors afectats, però precisament una de les crítiques que se li ha fet, com veurem, consistia en no haver identificat correctament les activitats responsables.

Codi sobre medicaments d’ús humà

 

Simultàniament, s’ha tramitat un procediment de revisió de la Directiva per la qual s’estableix un Codi de la Unió sobre medicaments d’ús humà, aplicable als medicaments destinats a ser comercialitzats als Estats membres de la Unió Europea.

Un dels objectius d’aquesta revisió, sobre la qual el Consell de la UE va adoptar la seva posició formal el setembre de 2026 (avantsala de l’aprovació definitiva), consisteix en crear un entorn atractiu per a la recerca, el desenvolupament i la fabricació de medicaments a la Unió Europea (UE); i la proposta posa el focus en l’eliminació de la contaminació procedent dels ingredients farmacèutics actius que repercuteixen negativament en la qualitat de les aigües i del medi ambient, exigint una avaluació del risc en el procediment d’autorització.

Aquesta previsió connecta, de manera evident, amb les obligacions de la Directiva TARU i la seva intenció d’incentivar la recerca i la fabricació de medicaments no contaminants, que es veurien beneficiats per l’exempció que es preveu en la contribució al SRAP.

Estat actual de la Directiva TARU: Resolució “stop the clock” del Parlament Europeu i informe de l’advocada general al TJUE

 

Actualment, hi ha dos procediments en tràmit davant el Tribunal de Justícia de la Unió Europea, que tenen per objecte la interpretació de l’art. 9 de la Directiva TARU, és a dir, el nou règim de RAP.

D’una banda, el Tribunal Suprem d’Irlanda va plantejar una petició de decisió prejudicial davant del TJUE, en data 5 de juny de 2026 (assumpte C-614/26), qüestionant la validesa dels arts. 9 i 10 de la Directiva TARU, així com del seu annex III (que són els que delimiten l’abast de la RAP), degut a l’absència a la llista d’obligats d’altres productors de microcontaminants diferents dels fabricants de medicaments i cosmètics.

Aquesta petició es va formular en el marc de la impugnació de la proposta de transposició d’aquesta Directiva a l’ordenament jurídic irlandès. Una de les preocupacions de les empreses demandants és que no s’ha dut a terme cap anàlisi de les aigües residuals urbanes abans de l’aplicació de la mesura, amb la finalitat de determinar amb claredat l’origen dels microcontaminants, la qual cosa implica que els fabricants dels productes farmacèutics i cosmètics pagarien una quantitat significativament superior al cost d’eliminar els microcontaminants resultants dels seus propis productes, contravenint així el principi de qui contamina paga.

I, d’altra banda, l’Estat de Polònia va impugnar la revisió de la Directiva, centrant també el seu recurs en el sistema de RAP. En aquest procediment (C-193/25), l’advocada general ha emès un dictamen (setembre de 2026) en què proposa declarar nuls l’article 9.1.a i l’annex III de la Directiva, argumentant la manca de justificació de fer recaure el 80 % del finançament del cost dels sistemes quaternaris exclusivament en dos sectors.

Les conclusions de l’advocada general s’han difós àmpliament a través de canals especialitzats dels sectors concernits, però ara ens interessa contextualitzar el seu dictamen i valorar quines conseqüències pot tenir en el futur.

Entenem que el pronunciament de l’advocada general no deixa de ser el reflex del clam general sobre les dificultats que comporta l’aplicació de la Directiva TARU, que ja van portar el Parlament Europeu a emetre anteriorment una Resolució (18 de juny de 2026 - 2026/2652(RSP)), en què demanava:

«… una suspensió temporal («stop the clock») de les disposicions sobre la RAP, de les obligacions de tractament quaternari i de les obligacions financeres connexes fins que conclogui l’estudi i la Comissió n’avaluï les conclusions.»

La Resolució del Parlament reflecteix la discussió que es manté pel que fa a l’abast dels costos previstos; i també les divergències entre els estudis de la Comissió i la informació procedent dels Estats membres, així com entre les dades utilitzades per la Comissió i les dades d’avaluació de riscos mediambientals presentades a l’Agència Europea de Medicaments en el procediment d’autorització de comercialització.

En aquest punt, el Parlament també es fa ressò de la preocupació perquè els Estats participin, a través del Comitè de Medicaments d’Ús Humà, l’Agència Europea de Medi Ambient i l’Agència Europea de Medicaments, en l’estudi dins dels seus àmbits de competència; i així mateix expressa la seva inquietud sobre l’impacte que pugui tenir la Directiva en el subministrament de medicaments (possible risc per a l’assequibilitat, la disponibilitat i l’accessibilitat dels medicaments, en particular, els crítics i els genèrics).

En particular, la Resolució assenyala les dificultats per acollir-se a l’incentiu de fabricar medicaments no contaminants, a causa de la complexitat de modificar les formulacions del producte (que requereix investigacions prolongades i/o noves autoritzacions de comercialització, en particular per als medicaments genèrics), cosa que obstaculitza l’efectivitat del principi de qui contamina paga.

Ara bé, sens perjudici del que resulti de la Sentència del TJUE, el cert és que el propi Parlament (1) reafirma el seu ferm suport als objectius mediambientals i subratlla la necessitat d’abordar la contaminació de l’aigua, inclosos els microcontaminants; (2) recorda que la política mediambiental s’ha de basar en els principis de cautela, d’acció preventiva, de correcció dels danys mediambientals preferentment a la font i de qui contamina paga; (3) i destaca que la introducció del tractament quaternari és necessària, i que la RAP és l’eina més eficaç per aplicar el principi de qui contamina paga.

Pel que fa a aquest darrer punt, el Parlament demana a la Comissió que acceleri l’avaluació de l’assignació de substàncies i, si escau, reatribueixi immediatament les obligacions de RAP als sectors identificats com a responsables.

Pel que fa a l’Estat espanyol, el MITECO va sotmetre a consulta pública prèvia l’avantprojecte de llei de transposició d’aquesta Directiva que, si bé és previsible que experimenti variacions (atesa la convocatòria anticipada d’eleccions generals), té com a element destacat la inclusió d’un tercer productor subjecte al sistema de RAP: els fabricants de productes d’higiene personal.

 

Vist tot l’anterior, sembla evident que es mantindrà l’obligació dels Estats membres de construir els sistemes quaternaris de tractament d’aigües residuals (potser amb una modificació del calendari inicialment previst), atès que l’art. 8 de la Directiva no ha estat impugnat.

Al mateix temps, les administracions ja venen manifestant la seva manca de recursos econòmics per afrontar les grans inversions que seran necessàries, raó per la qual el més probable és que no hi hagi cap altra modificació del sistema de RAP previst a la Directiva, més enllà d’identificar tots els sectors que han de contribuir al finançament.