Al BOE de 4 de desembre de 2014 s’ha publicat Llei 30/2014, de 3 de desembre, de Parcs Nacionals, la qual deroga la Llei 5/2007, de 3 d’abril, de la Xarxa de Parcs Nacionals, sense que en modifiqui, però, la seva essència. La nova llei consolida el model basat en la Xarxa de Parcs Nacionals, la conservació dels quals es declara d’interès general de l’Estat. La data d’entrada en vigor de la nova llei s’ha fixat en l’endemà de la seva publicació, això és, el dia 5 de desembre.

Centrant-nos en la incidència d’aquesta normativa de parcs nacionals als aprofitaments hidroelèctrics ubicats dintre l’àmbit territorial d’aquests, cal recordar que la Llei 5/2007, de 3 d’abril (article 13.3) establia que una de les conseqüències de la declaració de Parc Nacional era justament la prohibició de l’establiment de nous aprofitaments hidroelèctrics. Paral·lelament, i sempre que no fos possible la seva supressió, la mateixa llei obligava a les autoritats competents a adoptar les mesures correctores necessàries dels efectes que els aprofitaments hidroelèctrics ja existents poguessin causar, dins del termini que es fixés per llei declarativa. La data límit per al compliment d’aquests mandats es fixava en el mes d’abril de l’any 2017.

Per la seva banda, la Llei 30/2014 objecte d’anàlisi, estableix, al seu article 7.3, que a priori, els aprofitaments hidroelèctrics existents són incompatibles amb la gestió i conservació de l’espai i, en conseqüència, que les autoritats competents adoptaran -preferentment, mitjançant acords voluntaris- les mesures necessàries per a la seva eliminació, dins del termini que estableixi la llei declarativa. Tanmateix, continua preveient que, quan no sigui possible la seva supressió, les administracions competents prendran les mesures que s’escaiguin per a corregir-ne els efectes, dins del termini que estableixi la llei declarativa.

La disposició addicional setena de la Llei dóna un termini màxim de sis anys, a partir de la seva entrada en vigor, per tal d’adequar els parcs nacionals ja declarats com a tals a les previsions exposades, és a dir, perquè les administracions competents adoptin les mesures necessàries per a l’eliminació dels aprofitaments hidroelèctrics o, subsidiàriament, prenguin les mesures correctores necessàries.

En definitiva, la principal novetat d’aquesta Llei és que suposa una ampliació del termini establert per a la pràctica de les activitats existents al territori dels parcs considerades “incompatibles” amb la gestió i conservació de l’espai, que amb la seva entrada en vigor es prorroga fins al desembre de l’any 2020.

Pel que fa a la resta, la Llei revisa la iniciativa per iniciar el procediment de declaració de parc nacional, la qual –en termes generals- pot correspondre al Govern central o a la Comunitat Autònoma on es trobi el parc, articulant-se mitjançant una proposta conjunta. La declaració de parc nacional finalitza sempre mitjançant llei de les Corts Generals.

La Llei reserva a l’Administració General de l’Estat la funció de coordinació de la Xarxa de Parcs Nacionals, presenta com a novetat la creació de dos òrgans dedicats a desenvolupar els principis de col·laboració i coordinació i atorga al Pla Director de la Xarxa el caràcter de màxim instrument de planificació.

Pel que fa a la gestió dels parcs, l’atribueix a les comunitats autònomes (excepte la dels parcs nacionals sobre aigües marines sota sobirania o jurisdicció nacional) i reforça el paper del Pla Rector d’Ús i Gestió, que prevaldrà sobre el planejament urbanístic.

En l’àmbit dels òrgans consultius, el Consell de la Xarxa de Parcs Nacionals continua essent-ne el de major rang, reforça la figura del Patronat i incorpora el Comitè Científic de Parcs Nacionals.

Aquesta llei té el caràcter de legislació bàsica de l’Estat, com a normativa bàsica general.