La Unió Europea ha estat un dels principals actors a liderar la transició ecològica, establint en el marc del Pacte Verd Europeu, una sèrie d’objectius vinculants a mig i llarg termini amb la finalitat d’aconseguir la neutralitat climàtica en el 2050.

En aquest context, les normes sobre la Governança de la Unió de l’Energia (Reglament (UE) 2018/1999 d’11 de desembre de 2018) obliguen els Estats membres a elaborar i presentar davant la Comissió Europea Plans Nacionals d’Energia i Clima (“PNIEC”) que estableixin els seus objectius i contribucions respecte a les emissions i absorcions de gasos d’efecte hivernacle i les energies renovables, així com les polítiques i mesures previstes per a la seva consecució.

A Espanya, el PNIEC va ser aprovat el mes de març de 2021 i estableix els següents objectius pel 2030:

• 23% de reducció d’emissions de gasos d’efecte hivernacle (GEI) respecte del 1990.
• 42% de renovables sobre l’ús final de l’energia.
• 39,5% de millora de l’eficiència energètica.
• 74% d’energia renovable en la generació elèctrica.

Aquests objectius, van ser recollits per la Llei 7/2021, de 20 de maig, de canvi climàtic i transició energètica, juntament amb l’objectiu d’aconseguir la neutralitat climàtica abans de 2050. Aquesta Llei preveu que els objectius únicament poden revisar-se a l’alça.

No hi ha cap dubte que l’obligació dels Estats va més enllà del mer establiment d’objectius i elaboració dels PNIEC, ja que, perquè aquests compleixin el seu paper clau en la transició ecològica, les mesures previstes han de ser efectivament executades. Des d’aquest punt de vista, tant els objectius com les mesures previstes en els PNIEC són d’obligat compliment.

A tal efecte, el Reglament de Governança estableix mecanismes d’informació i control per part de la Comissió Europea, havent els Estats membres de comunicar cada dos anys la situació de l’aplicació del PNIEC mitjançant un informe de situació nacional integrat d’energia i clima. L’eficàcia d’aquests mecanismes, no obstant això, està encara per comprovar-se.

A Espanya, ja han sorgit dubtes sobre el compliment dels objectius en matèria d’implantació d’energies renovables, principalment per la complexitat dels procediments i la falta d’agilitat en la seva tramitació per part de les Administracions competents. A Catalunya, l’Observatori d’Energies Renovables va presentar a finals del passat mes de juliol el resum executiu de l’informe de situació del progrés de la implantació d’energies renovables a Catalunya, en el que s’adverteix de l’elevadíssima dependència de l’energia nuclear i combustibles fòssils i es conclou que “les dades, l’evolució dels procediments de tramitació i el marc polític i administratiu apunten, indiscutiblement, a un més que probable incompliment dels objectius compromesos pel Govern i Parlament per a 2030”.

A més, malgrat que els objectius dels PNIEC són a 2030, la invasió d’Ucraïna per part de Rússia ha posat de manifest la necessitat d’augmentar ràpidament la quota d’energies renovables per a reduir la dependència de la UE de les importacions de combustibles fòssils. A tal fi, la Comissió Europea va presentar al maig de 2022 el Pla RePowerEu.

Igualment, el passat 20 de juliol la Comissió Europea va proposar la controvertida iniciativa “Estalviar gas per a un hivern segur”, que inclou un Pla per a la reducció de la demanda del gas, així com un Reglament relatiu a l’adopció de mesures coordinades per a la reducció de la demanda de gas, proposta que va ser finalment aprovada, després de diverses esmenes, el 26 de juliol.

La possibilitat, contemplada en el Pla com a mesura temporal de “donar pas al carbó, al petroli o a l’energia nuclear”, posa de manifest la tensió entre la seguretat de subministrament i els objectius de descarbonització de l’economia i l’encara gran dependència a Europa dels combustibles fòssils.

La Comissió Europea no és aliena a l’existència de colls d’ampolla en el procés de concessió de permisos i altres obstacles administratius als quals s’enfronten els promotors de projectes d’energies renovables. Per a abordar aquesta problemàtica, el 18 de maig de 2022 va emetre una Recomanació “sobre l’acceleració dels procediments de concessió de permisos per als projectes d’energies renovables i la facilitació dels contractes de compra d’electricitat”, en la que recorda als Estats membres la seva obligació de reduir els obstacles reglamentaris i no reglamentaris a la producció d’energia renovable i preveu una sèrie de mesures a aplicar per a que els procediments siguin més ràpids i breus, com és l’establiment de terminis màxims vinculants per a totes les fases pertinents del procediment d’avaluació ambiental i la creació d’un únic procés unificat de sol·licitud per a tot el procés administratiu.

La Recomanació també preveu que els procediments han d’estar plenament digitalitzats i que s’ha de garantir una dotació de personal capacitat suficient i millorar la coordinació entre les diferents administracions intervinents, amb la implantació d’una finestreta única per a la concessió de permisos que exigeix la Directiva (UE) 2018/2001, relativa al foment de l’ús d’energia procedent de fonts renovables, així com facilitar la connexió a les xarxes i els acords de compra d’energia.

En aquesta mateixa línia, juntament a l’esmentada Recomanació, la Comissió Europea va adoptar una proposta legislativa de modificació de la Directiva (UE) 2018/2001 per a simplificar i escurçar els procediments administratius d’autorització d’instal·lacions de fonts d’energia renovable.

Resulta clar doncs que, per a que la transició energètica passi del paper a la realitat, es requereix l’eliminació dels obstacles que la burocràcia administrativa i la falta de mitjans suposa per al ràpid desplegament de les energies renovables, necessari per a la consecució dels objectius vinculants assumits per Espanya en matèria d’energia i clima.

Silvia Lorenzo