La Llei de Castella i Lleó 6/2007, de 28 de març, d’aprovació del projecte regional “Ciudad del Medio Ambiente”, declarada inconstitucional per la sentència del Tribunal Constitucional núm. 203/2013, de 5 de desembre, tenia com a únic i exclusiu objecte la creació d’un espai situat a la vora del riu Duero (TM Garray i Soria), en terrenys catalogats en part com a Lloc d’Interès Comunitari (LIC) i inclosos en la Xarxa Natura 2000, que integrés institucions d’I+D+I, activitats empresarials, de serveis i usos residencials, respectant l’entorn natural. El complex, que havia de ser un model d’assentament sostenible i contemporani, pretenia impulsar social, cultural i econòmicament la província de Soria.

La citada Llei, considerada com a planejament urbanístic a efectes de la Llei 5/1999, de 8 d’abril, d’Urbanisme de Castella i Lleó, havia estat impugnada per Diputats del Grup Parlamentari Socialista en el Congrés, pel seu caràcter de llei singular, és a dir, per haver estat “dictada[s] en atención a un supuesto de hecho concreto y singular, que agota[n] su contenido y eficacia en la adopción y ejecución de la medida tomada por el legislador ante ese supuesto de hecho, aislado en la Ley singular y no comunicable con ningún otro” (SSTC 129/2013, de 4 de juny i 166/1986, de 19 de desembre).

Malgrat l’art. 24.6 de la Llei 10/1998, de 5 de desembre, d’Ordenació del territori de Castella i Lleó preveu expressa i excepcionalment la possibilitat que l’Assemblea legislativa autonòmica aprovi un Pla o Projecte Regional sempre que sigui d’“excepcional relevancia” per al desenvolupament social i econòmic de la Comunitat (atès que l’habitual és l’aprovació per decret del Govern), els recurrents van considerar que la Llei vulnerava: 1) el principi d’igualtat (perquè es podria haver assolit la mateixa finalitat mitjançant un decret sense necessitat de fer-ho per llei); 2) la reserva de la funció executiva de l’Administració (ja que la norma de contingut materialment executiu havia estat dictada pel poder legislatiu, i no pel Consell de Govern); 3) el dret a la tutela judicial efectiva (perquè l’elecció de la llei com a instrument normatiu, priva als particulars afectats d’acudir als tribunals, escapant la Llei del control de la jurisdicció contenciosa-administrativa).

Amb caràcter previ a la resolució del recurs, el TC analitza la naturalesa de la Llei, que qualifica de llei singular perquè la mateixa obeeix única y exclusivament a la regulació d’un supòsit de fet que determina d’“excepcional relevancia”. Feta aquesta caracterització, descarta que sigui tant una llei singular “autoaplicativa” com una llei singular “de destinatari únic”. En el primer cas perquè conté determinacions d’ordenació urbanística que posteriorment han d’ésser desenvolupades, i per tant, esdevé impossible la immediata execució exigida pels projectes regionals (per això el TC afirma que no estem davant d’un “projecte regional” sinó davant d’un “pla regional” [arts. 20.1.b i c de la Llei 10/1998] fet que diferencia la decisió de la sentència impugnada vers la de la STC 129/2013, de 4 de juny).

El TC recorda la seva doctrina segons la qual la Constitució no conté una reserva de funcions executives a favor de les Administracions, ni prohibeix en abstracte les lleis singulars, sigui quin sigui el seu gènere (autoaplicativa, de destinatari únic o de supòsit excepcional), que són admeses sempre i quan no resultin arbitràries perquè poden superar un triple cànon de constitucionalitat: raonabilitat, proporcionalitat i adequació (STC 129/2013, de 4 de juny).

Si bé el TC va entendre que el projecte era important per a l’economia i la societat i per tant, existien raons objectives que permetien qualificar d’“excepcional relevancia” el desenvolupament urbanístic projectat, considera que la Llei no supera el judici de proporcionalitat ja que el legislador no ha justificat que l’elecció d’una llei com a instrument normatiu (en comptes d’un reglament) fos una mesura raonable i proporcionada, especialment quan – com era sabut – la seva utilització podia lesionar el dret a la tutela judicial efectiva (art. 24 CE) dels destinataris afectats. Doncs, en efecte, el recurs a una llei i no a un decret determina que no es pugui instar el control judicial contenciós administratiu que s’aplica sobre tota actuació administrativa.

A conseqüència de l’anterior, el TC declara inconstitucional la Ciutat del Medi Ambient de Castella i Lleó perquè “la Ley impugnada ha vulnerado el art. 24.1 CE, al impedir el acceso al control judicial de derechos intereses legítimos afectados y eliminar la posibilidad de un control judicial de la misma intensidad que hubieran podido realizar los Tribunales de la jurisdicción contenciosa-administrativa, si el proyecto se hubiera aprobado por reglamento”.